RESSENYES

GLÓRIA GIMÉNEZ
Glória Giménez és una artista d'Art Contemporani que, treballa, en aquesta exposició, la vida quotidiana. Juga amb com portar accions de la vida quotidiana a un format artístic. La Glòria treballa molt amb preojeccions de vídeo i fotografia. 
Glòria ens parlava de la creació de petits simulacres, de recreacions de petites situacions, de voler crear realitat d’una ficció; tot plegat utilitzant un ganivet de curiositats, com podria ser amb la barreja d’elements.
Les seves obres s’afirmen amb un rerefons senzill i clar. S’entén la pràctica artística com a un mitjà que utilitzat per explicar històries i alterar la mirada de tot allò que forma part del món quotidià, per així obrir la ment cap a noves interpretacions.

LUZ BROTO

Luz Broto és una ex-alumne del Celestí Bellera. Avui en dia, és una artista bastant coneguda per les seves intervencions en l'espai: es dedica a crear petites performances i registrar-ne la informació o els resultats. Té un blog on publica els seus treballs, aquí hos el deixo: LUZ BROTO
Les seves performances acostumen a ser il·legals. Algunes de les últimes performances que ens va poder mostrar durant la presentació van ser performances realitzades per encàrrec, així desprès les presentava en petites exposicions.

Detenerse en los tejados

MARCEL·LÍ ATÚNEZ ROCA

El 3 d'Abril vàrem anar a Barcelona a veure l'exposició de Marcel·lí Atúnez a Arts Santa Mònica (al final de la Rambla). És una exposició centrada en les accions de Marcel·lí i el mètode que utilitza per produïr-les: la Sistematúrgia. 
Marcel·lí Atúnez Roca (Moià, 1959) és internacionalment conegut per les seves performances mecatròniques i les seves instal·lacions interactives. Els seus treballs s'han presentat a nombrosos festivals, galeries, museus i teatres de més de 40 països. La condició humana és l'eix del seu treball des dels anys 80, al començament des de la performance tribal amb el col·lectiu La Fura dels Baus i després en solitari.
L'ús de sistemes complexos, la hibridació de llenguatges i la creació de dispositius tecnològics inclassificables han donat com a fruit un procediment que ell anomena Sistematúrgia. D'aquesta dramatúrgia de sistemes computacionals, van sorgir varies performances interactives. 

Aquest neologisme de l'artista s'estén com una dramatúrgia produïda amb sistemes computacionals. És un procediment que afecta tant al procés creatiu com la representació de les obres. La Sistematúrgia combina elements audiovisuals, interfícies corporals i elements robòtics, que funcionen de manera interactiva, tant en les performances, com en les instal·lacions. L'exposició està organitzada en 4 àmbits.
-El primer, "Escenari", és el de les presentacions en viu que un cop per setmana tindran lloc a l'espai del Claustre.

-A "Processos" es mostren dibuixos utilitzats en diverses fases del procés creatiu; En aquest espai es mostra un recull de dibuixos utilitzats per a la creació de les performances. Alguns son dibuixos preparatoris de les accions, com ara story boards i d'altres són dibuixos arrel, tintes xineses sobre paper que un cop escanejades són digitalment acolorides, retallades, animades i programades per a ser utilitzades com a dibuixos animats interactius en les performances. Aquest àmbit conté la instal·lació "DMD Europa" que mostra, a través de diversos vídeos, certes estratègies de dibuix de l'artista.
El DMD (Dibuix Mural Dinàmic) consisteix en la projecció d'una animació stop motion, a escala 1/1, que resumeix una setmana de treball dibuixant un mural compost de 5 estampes on estàn representats alguns dels motius recurrents de l'artista: l'element biològic, la malaltia, la burocràcia, la sol·litud i allò orgiàstic. Finalment, en un seguit d'accions, el cos de l'artista esdevé pinzell. 
Un sistema ineractiu, amb sensors al terra, permet que l'espectador esculleixi un dels 3 vídeos que avancen en paral·lel. L'espectador pot desenvolupar el dibuix al seu gust. Saltar de forma continuada ofereix premi.

MURAL SADDI: Durant les dues primeres setmanes de l'exposició, l'artista va pintar una serp gegant de dos caps que va ocupar els nou estadis de l'escala i que va des de l'entrada al segon pis. L'animal conté al seu interior els diferents estadis de la Sistematúrgia, un mapa de processos, materials i motius amb què treballa Atúnez i que és alhora guia i síntesi de l'exposició. 







-El tercer àmbit, el de les "Instal·lacions", és un espai de jocs on podem interactuar amb 7 obres diferents. Les instal·lacions d'aquest espai mostren a l'espectador diverses estratègies interactives utilitzades per l'artista en les seves performances. L'espectador, a través del joc, esdevé usuari de l'obra. En estat de repòs, algunes pantalles mostren un vídeo amb imatges de la performance original.

METAMEMBRANA: Projecció amb una única imatge de 12 metres. Al davant hi ha 4 interfícies: una capturadora de rostresen forma de caseta, una atifa que oculta 4 sensors on/off, un micròfon i una figura antropomòrfica amb nas joystick, pit on/off i una mà amb un sensor de posició on/off (fembrana).  La instal·lació té la voluntat de crear elements d'identificació amb l'espectador. Bona part dels continguts de "Metamembrana" s'ha produït amb la interacció d'usuaris a diverses ciutats. 
Les interfícies permeten que els usuaris naveguin per un hipertext format de set microrelats interactius. S'hi accedeix des d'un paisatge oanoràmic que funciona com a índex de l'obra. Aquests films reinterpreten certes tradicions, com la batalla èpics de Blancs i Blaus de Granollers o el triomf de la mort de la Colla de Diables de Reus. 
El paisatge d'accés permet endinsar-se en altres interactius, com el guinyol o l'instrument/fembrana. El crit de l'usuari dins de l'oval a la caseta activa la capturadora de rostres, que és digitalitzat de manera inmediata i es converteix en la cara del personatge que apareix a la pantalla. La fembrana està conbuda com un instrument musical. 

ALFABETO: Està format per una columna octogonal de fusta amb sensors tàctils, una tarima, un sistema d'àudio i un sistema informàtic. Quan l'usuari toca o abraça el cilindre aquest emet veus. Són onomatopeies corresponents a 4 estats emotius: angoixa, plaer, alegria i dolor. Un sensor situat a la columna permet escollir l'estat emotiu. 


CONDE: Sistema de realitat augmentada que permet a l'usuari descobrir les realitats ocultes de 8 cartes postals. És la història de la relació epistolar de Conde amb Cotrone, dos personatges de la performance "PSEUDO". L'usuari pot activar les animacions mostrant la imatge de la postal a la càmera i girant-la.

HUMAN MACHINE: És un cilindre de metall amb una semiesfera transparent a la part superior que funciona com a interruptor i sistema de projecció. El so prové de l'interior del cilindre. La interacció és simple, es tracta de pitjar el polsador i s'activa el joc.
Human machine remet a les màquines escurabutxaques però substitueix els tradicionals fruits i monedes per ballarins. El premi consisteix a tenir un petoneig virtual amb algun dels dansaires i acumular "Antugrocs". Com en les màquines de la sort, el premi està reservat al caprici aleatori de la màquina. 

INSULTS: Aquesta instal·lació consisteix en un sistema de projecció i dues figures antropomòrfiques amb un micròfon clavat al front i vestides de conill i gossa, personatges de la performance"POL". La instal·lació s'activa amb la veu dels usuaris. Es tracta d'un joc d'insults, després es passa a una lluita tipus Kung-fu entre els personatges. 

EPIDÈRMIA: En aquesta instal·lació l'usuari manipula l'animació d'un cap que veu a la pantalla a través d'una interfície anomenada Fembraneta. Aquesta interfície té un nas joystick i 2 mugrons que funcionen com a interruptors on/off. Aquests sensors permeten orquestrar les manipulacions i sons del cap virtuals, des d'una cerca normal fins a testes monstruoses. 

ONOMATOPEYON: La màquina de crits té 3 petites pantalles recolzades sobre trípodes que mostren vídeos de diferents caps cridant. Per aquesta exposició el dispositiu s'adapta per primera vegada a l'ús públic. S'ha triat un mode d'interacció simple a través de 4 tapissos sensibles. 

JOAN, L'HOME DE CARN: El robot joAn "l'home de carn" va ser creat amb Sergi Jordà. És una figura masculina, construida amb pell de porc cosida i cuir de vaca, dins d'una vitrina.
Es mou en seqüències aleatòries segons el so que emeten els espectadors, activant-se diferents parts de la figura: coll, espatlles, colze o penis.



-A "Dispositius", podem activar robots i interfícies corporals, tots ells prototips representatius de la Sistematúrgia. Aquest àmbit aplega dispositius físics, tant interfícies com robots, utilitzats en les accions i instal·lacions des de 1992 fins a l'actualitat. La majoria dels dispositius s'activen mitjançant les catifes sensibles situades a la sala. Excepte la Micam, que s'activa amb la veu. 

DRESKELETON AFÀSIA: Dreskeleton és el nom que defineix les interfícies corporals de naturalesa exosquelètica que Atúnez utilitza en les seves performances, laboratoris i conferències. No són robots sinó interfícies per controlar-los. Fins avui s'han realitzat diversos prototips de dreskeletons, el primer dels quals va ser creat per la performance "Afàsia" i va ser utilitzat després per als concerts amb els soundbots. 
El dreskeleton Afàsia està fabricat d'alumini i acer a partir de motlles que s'adapten al cos de l'artista. Disposa de 4 sensors de rang, potenciòmetres, assignats a colzes i genolls, 5 interruptors de contacte assignats a les boles del pit, 4 polsadors on/off assignats al cinturó, 1 interruptor de posició situat a la part central del cinturó i 2 interruptors anellats als dits índex de la mà, anells que disposen a més del contacte metàl·lic per a les boles del pit i de 2 interruptors de mercuri. En total 18 sensors.

DRESKELETON POL: És el segon prototip de dreskeleton, realitzat per a la performance "POL" i més tard utilitzat per al projecte gravetat zero Dèdal. Se'n varen fabricar 2 unitats, amb alumini i cuir. Aquest dreskeleton disposa de 6 sensors de rang associats als genolls, colzes i espatlles, 4 anells amb 4 polsadors on/off i 2 interruptors de posició, 6 botons on/off i un selector de 5 posicions al pit, 6 botons on/off, 1 interruptor de posició on/off al cinturó i 2 interruptors de posició on/off a les cames. Tot plegat 32 sensors. Funciona sense cables i es connecta gràcies a un protocol específic al programa POL.

ESQUELET SATÈL·LITS OBSCENS: Aquest esquelet consisteix en un vestit de metall que suporta els motlles dels braços, les cames i dos caps de Marcel·lí Atúnez. Es pot regular la talla de l'exoesquelet per tal d'adaptar-se a qualsevol usuari. Disposa d'un senzill mecanisme que permet moure els braços i les cames. 
S'ha afegit un motor per aquesta exposició per tal de simular el seu moviment.

EXOSQUELET EPIZOO: L'exosquelet robòtic d'Epizoo se sosté al cos mitjançant dos motlles metàl·lics, cinturó i casc, on estan acoblats els mecanismes pneumàtics. Aquests poden moure el nas, les natges, els pectorals, la boca i les orelles de Marcel·lí, dret sobre una plataforma circular giratòria. 
Els mecanismes pneumàtics estan connectats a un sistema d'electrovàlvules i relés que s'activa des de l'ordinador. El programa recorda a un videojoc, amb onze entorns gràfics i la figura recreada de l'artista. L'usuari pot controlar, gràcies al ratolí, el cos de l'artista, la llum, les imatges i el so. 

GUNCAM: És una càmera muntada en un suport que recorda a una pistola i que disposa d'un embut de base el·líptica que té les mides d'una cara humana. Un cop ajustat al rostre, un software ho captura i s'incorpora al personatge de la pantalla.

MICAM: És un dispositiu simple que consisteix en un micròfon i una càmera. El volum del micròfon funciona com un rang que activa la càmera, a més volum la imatge es fa més nítida. 


JABA: Robot zoomòrfic construït a partir d'un cap de senglar taxidermitzat i muntat sobre un suport metàl·lic de tres peus. Els peus disposen de pistons pneumàtics que fan ballar a la peça.

CERVOSATAN: Robot zoomòrfic construït a partir del cap taxidermitzat d'un cérvol. Aquest cap està adossat a una base mecànica amb dues rodes, alimentada per bateries. 
Un programa electrònic mou al robot per l'espai.

RÈQUIEM: El robot "Rèquiem" és un exosquelet interactiu, fabricat amb planxes d'alumini, acer inovidable i 19 pistons pneumàtics, que permeten el moviment dels genolls, les cuixes, les engonals, els malucs, les espatlles, els colzes, la mandíbula i les mans.
"Rèquiem" té 5 tapissos sensors situats a terra que activen diferents seqüències coreogràfiques: Caminar, Caiguda, Tai Chi, Flamenc i Dansa Contenporània.
"Rèquiem" és un dispositiu per a escriure gestos.


MATIES I LA LLANTERNA MENTAL: Un casc wue projecta imatges, és la Llanterna Mental. Les imatges corresponen a l'escena Documentario, de l'espectacle "PSEUDO". Un suport metàl·lic que s'adapta al pit serveix com a suport de Maties, una testa robotitzada capaç de moure ulls, parpelles, boca, llengua i orelles. La mateixa ortopèdia sosté un equip d'àudio i els braços del Joydreske.




-Sistematúrgia, l'exposició, és l'intent utòpic d'organitzar els materials amb els quals treballa l'artista i l'univers que se'n deriva. Aquesta és també la idea rere el "Mural SADDI", un projecte site specific que ocupa 6 trams de l'escala central i que l'artista conclou durant les dues primeres setmanes de l'exposició. 





JOAN COLOMO
Joan Colomo és un antic alumne del Batxillerat d'Arts Plàstiques a l'institut Celestí Bellera. Colomo ha voltat per tot arreu i ha treballat de diferents coses. Però actualment, viu de la música, que és el que sempre li ha agradat, des de ben petit. Quan era adolescent, ja tenia un grup format, del qual van anar de gira, però avui en dia és canta-autor força conegut a Catalunya. Cada setmana ha de crear una cançó sobre un tema diferent per iCat fm.
Es podria dir que Joan Colomo ha tingut bastanta sort a la vida, i l'ha ben aprofitada. Ha tingut força sort amb la seva carrera musical, s'ha dedicat al que a ell li agrada més, el que li apasiona: la música. La impressió que em va causar Colomo va ser de rialla tota l'estona, és una persona molt agradable i sap com treure't un somriure de la boca. D'una hora lluny, percebs que és especial d'una manera que fa que sigui únic, i avui en dia, això és el que tots hauríem de sentir cap a nosaltres. 

Aquí hos deixo una de les cançons que em va fascinar del seu antic grup:
GIVE UP DIG DOWN





PINA BAUSCH
Biografia

27 de juliol 1940. Pina va néixer a Solingen, Alemanya, filla d'un taberner. I inicia els estudis de dansa l'any 1955 a l'escola Superior Folkwang de Essen tot graduant-se el 1958. Un any més tard aconsegueix una beca de tres anys, així doncs, amplia els seus estudis a EE.UU. 1962, Pina retorna cap a casa, l'Alemanya; entra a treballar com a solista en el Folkwang Ballett, aconseguint varies gires.

Cap a finals dels anys 60, Pina guanya fama com a coreògrafa. Al llarg de la seva carrera, visualitza i treballa molt amb les relacions d'home i dona; la intenció de mostrar les debilitats de cada sexe. Quan comença a treballar amb temes com ara la vida i la mort, amb una força innovadora per l'època; comença a deixar en banda la recerca d'una història com a base de l'espectacle, i ho substitueix per petites histories d'amor, soledat, poder...

Pina Baush va crear un lèxic de dansa-teatre marcat per tot Europa. Basa les seves obres en series d'episodis; són  episodis sense una estructura narrativa. Pina no investigava a través d'una temàtica ni d'una història. Les seves obres es reconeixen perquè són escenes impactants, creant la temàtica dels episodis a partir de l'experiència personal de cada ballarí, activitats totalment quotidianes i amb músiques completament variades.





 LOS INOCENTES

Des de l'escola de cinema ESCAC, ens arriba una proposta arriscada per intentar donar una nova visió al gènere slasher. Dotze directors van dur a terme aquest llargmetratge d'amor rodat en dotze escenes.
Slasher és un sub-gènere del cinema de terror on un assassí acostuma a matar a joves.
Aquest llargmetratge es va basar en pel·lícules com Halloween, Scream o Sé el que vau fer l'últim estiu. Crec que l'aposta és molt arriscada, ja que no és gens fàcil fer una pel·lícula on  hi hagi dotze directors i guionistes diferents. Hi ha escenes que arriben a semblar una paròdia de terror i en altres sents veritable agonia.
La major virtut de 'Los Inocentes' és el maquillatge i la fotografia, dos apartats que estan a un nivell monumental.
Pel que fa a les interpretacions, hi ha un grup d'adolescents que s'encarrega de complir amb tots i cadascun dels tòpics del cinema slasher; hi ha el que sempre fa bromes, el friki, l'heroi, el matón i la noia maca.
Els amants del slasher passareu una estona bastant entretinguda, rememorareis grans pel·lícules dels 90 ja que les referències d'ells són més que òbvies.
Els que no us agradi aquest gènere possiblement us arribi fer abandonar la sala, però el millor que pots fer és desconnectar i gaudir de les nombroses morts que ens ofereix aquest curiós llargmetratge de nois de l'ESCAC .

Aquí hos deico el Tràiler!
http://www.youtube.com/watch?v=jP9UFnORMbY




RAMON AUMEDES

Ramon Aumedes té un estil molt senzill i complex on presenta una recerca d'ell mateix. A la exposició on vàrem anar en va mostrar formes i estructures que et feien pensar el significat que podria tenir. Les peces estaven treballades amb polièster, metracrilat i fibra de vidre.

En aquesta exposició hi havia tres plantes, i cada una d'elles ens explicava coses totalment diferents.

PLANTA 1: Estava plena de plafons de metacrilat i quatre quadres situats un a cada paret; els plafons representaven una ciutat i els quadres, les siluetes de les cases i blocs de pisos. Els plafons estaven col·locats de manera que la gent pogués endinsar-se dins aquesta ciutat. Volia representar el què li estem fent a la natura constanment. 

PLANTA 2: Hi havia dos parets plenes de quadres que eren iguals però de diferent significat. Sota cada quadre hi havia un fotimé de papers en els quals tenien una fotografia en blanc i negre. Volia expressar els records perduts.

PLANTA 3: La seva filla Mar, Àlex Santafé i Pere Vilardebó, vàren fer un retrat de'n Ramon, però amb un sentit diferent de la paraula retrat. El que vàren fer va ser, agafar coses que tenien en comú amb en Ramon Aumedes o bé, coses que ells havien tingut en el passat com una barba, addicció al tabac, relació entre pare i filla...

Crec que va ser una sortida diferent, per dir-ho d'alguna manera, de la qual em va agradar i em va cridar bastant l'atenció la seva manera de pensar i de veure les coses. 

MATÍ AL CAIXAFORUM

Avui al matí hem anat a Barcelona al CaixaForum a veure un parell d'exposicions. Una d'elles era Art-ficció; és una barreja de l'art amb la ciència ficció.
Hi ha hagut una obra, dins d'aquesta exposició, que m'ha cridat molt l'atenció. Hi havia quatre quadres penjats a la paret i en cada un d'ells hi havia un mar diferent. L'autor havia aconseguit fer diferents fotos de mars amb el mateix enquadrament i diferent clima.

-En la primera la mar feia dues ones petites i al cel hi havia un núvol llunyà.
-A la segona, la mar estava calmada i amb un cel completament descobert.
-La tercera estava plena de boira i es veia un xic de mar.
-I en la quarta, es veia la mar amb unes quantes onades i el cel ple de núvols.











La segona exposició que hem vist ha sigut Art, dos punts. Aquesta tractava sobre l'art contemporani i, no m'ha agradat gaire. M'he avorrit. Però després ens han deixat temps lluire per anar contemplant les altres obres i, hi ha hagut un parell que m'han sorprès.

 Maquillatge 1998, Antòni Tàpies (Barcelona, 1923-2012)

Tècnica mixta sobre tela

Antoni Tàpies és un artista sense la figura del qual no pot entendre una gran part de l'art dels darrers 50 anys a Espanya. A la dècada dels noranta va recuperar la seva línia més dibuixística i va iniciar un període en què el pas inexorable del temps i el desig d'introspecció van adquirir una nova intensitat. Van tornar a sorgir els autoretrats, com un acte de reafirmació de l'existència i com a revelació d'un coneixement profund de la realitat i d'ell mateix. El seu grafisme va deixar en aquesta pintura un rostre inquietant, que sembla que es dilueix en la llum que sorgeix del darrere i en el qual destaquen els quatre punts cardinals amb pinzellades empastades de blanc i símbols de la seva particular iconografia. 

EL SOPAR

El diumenge 3 d'Octubre vam anar els escènics a veure 'El sopar' al teatre de Ponent. Mira, dues hores i mitja d'un no parar de riure; va ser espectacular.
Des de un bon principi, la obra em va semblar curiosa. A les entrades, hi havien ficat gomets de diferents colors dels quals formàven grups de persones. També, em va xocar el fet de que els actors no s'haguessin preparat res. Però de seguida ho vaig entendre.
Els cinc personatges participen en un sopar a casa d’un d’ells. No se sap qui són els amfitrions ni els convidats. Tampoc no es coneix els seus estatus socials ni el motiu d’aquesta trobada. Per això ens van separar per grups de cinc, cada actor feia preguntes al seu grup per definir el seu caràcter, les seves manies, què opinava d'aquell, què odiava de l'altre... Això em va semblar increïble. El fet que els actors tinguessin quinze minuts per trobar un personatge amb informació del públic, em va semblar molt i molt original.
El personatge que em va cridar més l'atenció va ser en Ramón perquè era com la xispa de l'actuació, però sense el com.
En resum, em va semblar una obra excel·lent i collunudament treballada en un període de temps curtíssim.



BIG WILL SHAKESPEARE

El dia 27 d'Octubre vàrem anar al teatre de Ponent a veure la obra Big Will Shakespeare. Era un recorregut teatralitzat sobre obres de Shakespeare i, malgrat la meva manca de comprensió, la obra em va agradar. Mai en la meva vida m'he llegit Shakespeare però la seva mena de tràiler, va endinsar-m'hi.

Hi havia grans actors i actrius; Montserrat Bertral, Anna Farriol, Quim Lecina, Berta Vidal dels quals van representar una magnífica obra. Van utilitzar l'espai correctament, les expressions de la cara eren molt clares, el canvi de sentiment tant ràpid i radical extraordinari... En resum, una obra estupenda. 

LA CAPUTXETA GALÀCTICA

El dia 11 d'Octubre vàrem anar a veure La Caputxeta Galàctica al Teatre Auditori de Granollers. La companyia d'aquest espectacle es fan dir Insectotròpics i està formada per set persones; videoartistes, músics, pintors, actors i poetes. I el que ens van mostrar va ser la història de la Caputxeta d'una manera diferent. La Caputxeta, en comptes de fer-li cas a la seva mare -com narra la història original-, segueix la seva intuïció i la porta al bosc de les seves pors.
Aquesta obra em va sorprendre simplement pel fet que no m'esperava res del que vaig veure. Em va encantar perquè em va fer reflexionar i també vaig trobar sensacional el treball de la companyia; els que dibuixàven a sobre la imatge real de la noia que feia de Caputxeta, van petar-ho.
En conclusió, la meva crítica és generalment bona i recomanaria que la gent veiés aquest espectacle perquè, si sou dels que no hos espereu res, hos acabarant deixant boca-badats.